Poemes

LITERATURA

No t’ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,
i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis
.

En fa literatura. Només literatura.

NAUFRAGI

Pel canal obert que deixen les esquenes
baixa com l’aigua el temps de les promeses.
Dormiu i no veieu desfilar els verbs
–còdols que desemboquen a altres mars–:
veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.
No us ho pensàveu, no ho esperàveu,
però el cabal del desencís ha anat pujant
i al llit, sou el que éreu: una parella
que ja no es mulla i va al revés, en desacord,
desfent l’amor, apassionadament.

DIACRÍTIC

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

BALENES FRANQUES

Quina delícia el joc de les balenes
quan no hi havia espècies ni hemisferis.
Quanta complicitat sota la mar
abans de l’espetec, de l’estampida,
d’aquell fugir sense saber per què
cap a altres oceans i separar-se,
d’aquell partir-se el gel inexplicable.
I ja mai més els dies sense temps
on tot el que calia era saltar,
i ja mai més foren regals les ones
sinó un recordatori de distàncies,
el dolor constant de qui ha perdut l’altre.

S’estimaven, jo sé que s’estimaven.
És fàcil reconèixer en els teus ulls
el moviment tectònic de l’adéu,
l’angoixa a la mirada de les bèsties,
com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.

MUDA

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.

No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

AIXÍ

Com
qui empelta una figuera que era borda
i s’hi asseu a llegir fins que fa ombra.
Així és com tu sabies estimar-me.

PLOU*

Plou.

Està tronant a fora, enllà del doble vidre
on xoquen insistents milers de gotes d’aigua
que volen entrar a casa com vols entrar-hi tu
quan proves de calmar la set que duc als llavis.
Quin repte dir-te passa, espera dins amb mi
que acabi la tempesta. Quin repte la conversa
que no creua el cristall i ens deixa xop el cos
desafiant el temps, la resistència dels batents.
Però seguim aquí sense buscar aixopluc
perquè ara sí, ja ho hem après: tu i jo sabem
que aquest silenci nostre té una escletxa
per on potser s’hi filtrarà dissolt en l’aigua
el gest que ens digui més que qualsevol paraula.

*Poema escrit per a l’antologia Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena Edicions, 2014)

SÍ*

Llavors, va dir que sí rotundament
com qui amb els llavis crea l’epicentre
d’un terratrèmol que vol devastacions.
De cop, al mar la sal va encendre els peixos
i un vent huracanat sorgí del plàncton
per dur la incandescència terra enllà.
Després, inundacions, esllavissades,
allaus als cims més alts de les muntanyes
(de tant en tant, se senten crits encara).

Res va romandre immune a la desfeta:
cap edifici en peus, cap nom a l’aire,
tan sols aquell reclam de canvi entre les runes
i tot el fang del món per reinventar-nos
(hi ha revolucions que són monosil·làbiques).

*Publicat a Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat. A cura de Pau Vadell. Edicions Terrícola

ARBRES*

Cada tronc és un mapa i aquest un lloc per perdre’s
a l’ombra d’unes branques que mou el vent xisclant.

Si fos possible dir, diries que és la boira
qui et cega els ulls i et calla quan vols fugir del crim
que et corre per l’escorça en forma de malson,
resina als mots i massa suor al pit.

Voldria ser allà amb tu quan et desvetllis:
serà molt dur acceptar que al bosc que duus a dins
no hi ha fulles perennes ni arbre on amagar-se.

*Poema escrit per a l’obra Arbres, de la companyia de teatre La Virgueria

LASCIATE OGNI SPERANZA

Surts de la dutxa amb el cabell mullat
i unes ulleres que revelen més del que voldries.
Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps
et mires de prop al mirall de l’ascensor.
Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so
que feia la mare: un petó cap endins
que t’ha agradat rebre, i seductora somrius
mentre t’assalten arrugues que no vols veure:
et tapes la boca amb urgència.
Llavors entre els dits, deixes anar l’alè
i la boira al vidre suavitza expressions
i et tens al davant com en una foto antiga
que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.
Però el viatge s’acaba i, abans d’obrir la porta,
poses ordre a les solapes com agafant impuls,
un gest cinematogràfic que accentues
omplint els pulmons, i et dius:
«això és el dejà vu de cada matí», i penses:
si visqués al desè tindria el doble de temps
per reinventar-me i preparar el veritable
descens, el que comença aquí, just ara.

PREGUNTA RETÒRICA

Podria molt ben ser que un dia em faci por
haver crescut enllà de mi, vessant-me
en altres braços com una olla que bull
i ningú no respongui quan demani
«abaixa el foc, si us plau, abaixa el foc».
I tu,
¿com ho fas per tal que et creixin flors
als marges de la pell
prou altes per fer ombra i contenir-te,
com si la pèrdua d’aquells que et donem nom
no afectés de ple les arrels del temor?

TALLS

Potser serà una nit de tempesta
amb trons que exaltaran la pell del cel
i en mostraran les cicatrius
(tallen, les ales dels ocells).
O ni tan sols serà dramàtic
i passarà a les onze d’un dia qualsevol
mentre hi hagi cues per a l’autobús,
nens que desemboliquin l’esmorzar,
i tu estiguis davant de la pantalla
buscant-me en un correu,
amb l’emoció del misteri baixant
dels ulls als dits fins a les tecles
com ocells que picotegen afamats
de gana i de desig. Tant és.
Només importa la consciència del moment,
saber que un dia acabaran
les cues, l’autobús, els nens i els esmorzars.
També nosaltres. El teu nom als meus correus
serà l’últim esbós d’aquesta història,
un crit a l’horitzó tot just abans del vol
(tallen, les ales del present).

L’HORITZÓ

Capgirarem el món, acabarà el final,
oblidarem l’oblit amb etimologies noves.
La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs
i no sabrem resar quan tot ens recomenci.
Rellegirem l’ahir, caducarà l’enyor,
farem de nou l’amor tot ignorant els noms.
Volgudament absorts, discretament perduts,
recollirem el cos, desitjarem el buit.
Llavors, així, de cop, potser sabrem
que l’horitzó era el punt de partida.

CARTOGRAFIES

Al cos hi tens traçats camins de cel,
volo amb els dits.
Des d’aquí dalt, cada piga és un llac,
bec el desig.
Agafa el sol que es fa de nit,
mulla’m així.

DIUMENGE

És diumenge des del llit
i no saps quin temps fa a fora
(incògnites que no venien al contracte
d’un segon pis, tercer real, tot interior).
Mandrosa, vas conquerint l’espai
d’un llit de matrimoni que no escau
al complement ni ofereix resistència
i penses què seria llevar-te acompanyada,
l’alegria de fer el mort quasi flotant
en algun somni, sabent que l’escalfor
d‘un cos dormint et fa de boia.
Només d’imaginar-t’ho ja somrius
quan l’amenaça de pluja sobta el coixí
i et retreus voler tot el que vols, i dius
escoltant-te la veu, que encara té son:
l’amor romàntic alimenta les putes,
l’amor romàntic alimenta les putes.
Però ni amb la repetició t’has convençut.

ABSURD ESFORÇ CONFÚS

Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d’olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que per no dur pseudònims encara ha d’esperar
el bell atzar somiat d’un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.

INTERPRETA’M

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
–et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
–et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

I

I si no ens en sortim perquè és massa complicat
pensar per dos després de temps d’estar tant sola.
I si al final arriba quan ja és tard per començar
altra vegada, encara una altra.
I si em desordenes, i si te’m menges,
i si fas que em perdi en el teu cos així,
com ara, com ara que alguna cosa has fet
perquè de sobte em senti cridant-te a cau d’orella
i què, i què si.

BICÈFALS

amb
el sol a l’escot, la mar a la pell,
la brisa d’estiu despentinant-me les pors,
les ganes de tu als llavis vermells,
escric amb els dits el nom del desig
i fujo de mi, i ens trobo en un cos
obert amb dos caps que miren enlloc.

LA PELL

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un devorar-se amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se el llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

MAL DE MAR

Golosa gelosia dels móns que ara t’admiren:
paisatges desconeguts que puc imaginar
–amb tants documentals, tantes revistes,
n’hi ha prou de recordar records dels altres:
ja no és possible viatjar enllà del simulacre.
Però te’n vas anar tan lluny, tan fora de nosaltres
que a la maleta et vas endur les ganes d’esperar-te.
I és que ho sabíem, ho havíem dit:
serà difícil no ofegar-se entre tanta aigua.

PISTES

Sempre s’estima igual però diferent, em deies.
I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar
si ens condemnava allò que era igual
o bé la diferència és la culpable.
L’amargor com una pista em porta a tu,
que ets a la cuina i amb la cullera dissols
el sucre que ja no em despertarà.
Del teu gest no es desprèn una resposta,
tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:
Jo no tinc ales perquè els omòplats
tornen a ser omòplats si tu no els mires.
I tu que no tens esma per volar.
De tan a prop del terra, ja no caurem.
I estimar és caure.

Anuncis